Recovery Pump RPX

La Recovery pump RPX és una màquina de compressió pneumàtica que ajuda a millorar la recuperació després d’un procés de fatiga. Produeix compressió seqüencial per millorar la recuperació i la circulació sanguínia, aquesta pressió és controlada i s’ajusta en cada pacient.

Les seves aplicacions són variades:
  • Processos de recuperació de lesions.
  • Optimització del rendiment.
  • Estimulació de la circulació en patologies.
  • Reducció d’edemes.
Però com funciona realment?

El cos després d’un esforç intens i/o una lesió, acumula residus metabòlics en les cèl·lules, aquest residus han de ser expulsats pel sistema limfàtic i el circulatori, aquests dos sistemes col·laboren entre si per expulsar de forma natural totes les toxines de les nostres cèl·lules, però sense una contracció muscular no s’estimula aquest procés, ja que el sistema limfàtic no té bombeig.

És per això que molts esportistes busquen fer una recuperació activa, com pot ser caminar, piscina, bici suau, per tal que la contracció muscular faci de bomba per eliminar els residus. 

I molts direu però el cos per si sol els elimina, si, el cos elimina per si sol els residus, però tarda molt més, el procés de compressió seqüencial augmenta el retorn venós, accelerant la reabsorció dels elements que causen la fatiga i el dolor muscular. 

Els nivells específics de compressió, mesurats en mmHg, augmenten la circulació a tots els nivells del sistema venós, eliminant eficaçment els residus metabòlics de forma més ràpida que amb qualsevol altra manera tradicional de recuperació o descans. És per això que la Recovery Pump és l’alternativa que tenen els esportistes per poder estar al màxim nivell en menys temps, ja que agilitza el procés de recuperació natural del cos. 

Amb la recovery igual que amb altres màquines de pressoteràpia, es poden tractar moltes zones del cos, extremitats inferiors, extremitats superiors i el centre, CORE. Actualment, en la nostra clínica només disposem de les botes, però esperem poder oferir altres tractaments en breu. 

Pressoteràpia

La pressoteràpia, una tècnica de compressió, generalment pneumàtica, aquesta compressió és generada per un bombeig a traves d’una càmera d’aire, fent una compressió intermitent. Habitualment la pressoteràpia s’utilitza per patologies circulatòries, cames pesades, sobrecàrregues musculars, limfoedemes i per motius estètics que no tocarem en el blog.

Però que fa exactament la pressoteràpia? Doncs amb les seves compressions intermitents, ens ajuda a augmentar el flux sanguini, a un retorn més eficaç i d’aquesta manera oxigenar millor la zona. Aquest procés permet expulsar els residus metabòlics.

Si fem un repàs a la literatura, veiem que la pressoteràpia per limfoedemes és beneficiós sempre que vagi acompanyat d’un drenatge manual, si no és així, no farà cap bé a les persones amb aquesta patologia. En canvi si el problema és cansament, inflamació o retenció de líquids, fer sessions de pressoteràpia pot ajudar-te a combatre el símptomes, sobretot a l’estiu.

Fent referencia a la literatura, i en el àmbit de l’espot i el treball muscular, ens trobem que pot ser un gran aliat en quan a sobrecarregues muscular, tot i que no hi ha beneficis importants que es puguin demostrar, tots els pacients esportistes que es van sotmetre a l’estudi van notar una millora en la simptomatologia. Per tant un benefici subjectiu que no s’ha pogut demostrar a nivell del lactat en sang, ni de creatina quinasa en plasma, ni de rendiment esportiu.  

La literatura per altre banda ens deixa clar que en post operatoris, la compressió intermitent té un paper molt important, sobretot combinat amb crio. Una pauta de crio i compressió intermitent disminueix el consum d’analgèsics, fent així una recuperació més ràpida i menys dolorosa.

Contraindicacions

És una tècnica que no te moltes contraindicacions, però si que hem de vigilar amb determinats casos i pacients:

  • Trombosis venosa profunda TVP
  • Infeccions en les zones a tractar
  • Insuficiències cardíaques
  • Portadors de marcapassos
  • Pacients oncològics.
  • Varius edematoses
  • Insuficiència renal
  • Fractures no consolidades
  • vagotomia

Bibliografia 

Diatèrmia o Tecarteràpia

La Diatèrmia o Tecarteràpia és una tècnica que estimula energia en el interior dels teixits biològics, activant els processos naturals de regeneració i els processos antiinflamatoris. 

Aquesta tècnica pot ser utilitzada per tractar diferents patologies, ja siguin traumàtiques, agudes, cròniques o post quirúrgiques. Aquesta teràpia accelera el procés d’autocuració a través del pas de l’energia en els substrats biològics i per tant ens permet recuperar abans les lesions, per aquest motiu és tant utilitzat sobretot en l’àmbit de l’esport.

Gracies a les dues formes de treball que te, capacitiva i resistiva, permet treballar en diferents profunditats i això fa que es puguin treballar tots els teixits del cos, músculs, tendons, lligaments, ossos i teixits més superficials com la dermis.

 

EFECTES BIOLÒGICS 

  • Reducció del dolor
  • Reducció de contractures musculars
  • Augmenta l’oxigen i la síntesis de ATP
  • Vasodilatació amb augment del flux sanguini
  • Reabsorció d’edemes

 

CONTRAINDICACIONS

  • Marcapassos i altres dispositius electronics implantats
  • Embaraçades
  • Neoplàsies
  • Insuficiència cardiocirculatoria greu
  • Hemorràgies
  • Infeccions locals o sistèmiques
  • Teixits isquèmics
  • Febre
  • Alteració coagulació

II Torneig de pàdel Edsivana

Zurich Marató Barcelona 2018

Primer any com a fisiorunner i ha estat tota una experiència. Poder formar part de la marató de Barcelona i viure-la des de dins és tot un luxe.

Com a fisio i esportista els 20km que vaig compartir amb els corredors van ser molt emotius, els primers kms encara es palpaven els nervis dels participants, poc a poc el nerviosisme es va començar a convertir en eufòria i es va crear un ambient de festa gràcies als punts d’animació i a tota la gent que va sortir al carrer animar. Passada la mitja marató van començar aparèixer les primeres inseguretats i els corredors van començar a sol·licitar amb més freqüència els serveis i consells que oferíem els fisiorunners.

Va ser en el Km 32 quan vaig entregar la banderola que m’acreditava com a fisiorunner a un company, però la meva tasca va seguir fins a meta, els km finals els vaig gaudir com a corredora i com a fisiorunner. En aquests 10 últims km vaig veure com molts corredors anaven molt al límit, patint física i mentalment, i va ser amb aquests, amb els qui vaig fer més feina, els vaig valorar, aconsellar, animar i en alguns, fins i tot, els vaig acompanyar uns metres, cosa que van agrair molt, el fet de corre amb algú quan ja no pots, et dona aire.

Ja en el km 39 casi 40 agafava paral·lel i ja l’últim esforç, un paral·lel carregat de gent animant, fet que personalment em va emocionar molt, veure tota la gent bolcada amb cada un dels corredors, és brutal. Es nota que tota la gent té present l’esforç i sacrifici que representa córrer una marató.

Una experiència que sense cap mena de dubte tornaré a viure l’any vinent.

FISIORUNNERS

Aquest serà el segon any que la Marató de Bcn inclou en el seu servei mèdic els fisiorunners, però que és un fisiorunner? Doncs és un fisio que et pot atendre, aconsellar i acompanyar en el teu gran repte de la Marató.

Ens trobaràs corrent la Marató, ben identificats amb banderoles on posa phisio i equipats amb material per tal de poder-te atendre en carrera. Les nostres funcions seran donar suport fisioterapeutic, realitzar tractaments o donar consells als corredors, prevenir lesions i canalitzar possibles problemes més greus a causa de la deshidratació i la hipoglucèmia.

M’agradaria aprofitar per explicar una mica la deshidratació i la hipoglucèmia i així si noteu en carrera algun d’aquests símptomes sigueu capaços de parar i dirigir-vos a un punt mèdic de la cursa, en teniu cada 5KM.

La deshidratació és la pèrdua excessiva d’aigua en l’organisme, pot ser lleu moderada o greu, aquesta última és una emergència mèdica en la que pot perillar la vida.

Signes de deshidratació lleu o moderada:                                      

  • Set
  • Boca seca 
  • No miccionar
  • Orina fosca
  • Pell seca i freda
  • Rampes musculars
  • Mal de cap

Signes deshidratació greu:

  • No miccionar
  • Orina groga molt fosca o àmbar
  • Pell Seca i arrugada
  • Irritabilitat, confusió, apatia
  • Mareig i atordiment
  • Taquicàrdia
  • Respiració ràpida

La hipoglucèmia és la baixada de glucosa en sang, situant-se per sota els valors normals, aquests valors poden ser de 70-100mg/dl en dejú o 140mg/dl després de dues hores d’un àpat.  

Signes de hipoglucèmia:

  • Gana
  • Tremolor
  • Mareig
  • Ansietat
  • Dificultat per parlar
  • Tremolor

Si durant la carrera tens alguna  altre molèstia, com rampes, dolors musculars, punxades musculars, etc. has de seguir dues pautes molt simples:

  1. Demanar ajudar
  2. Molèstia SI, dolor NO. No corris amb dolor, la lesió serà pitjor contra més forcis.

I per acabar un consell molt obvi, menja i beu molt bé els dies abans de la marató i sobretot durant, encara que no tinguis set, beu!

Dit això ens veiem a la gran festa que és la Maratò de Barcelona, a disfrutar!

ESTIRAMENTS

Estirar o no estirar? Aquesta és la qüestió…

Abans d’entrar en el debat de si cal estirar o no, és important fer un petit apunt sobre els dos grans grups d’estiraments més coneguts i més emprats pels esportistes tant professionals com amateurs.

  1. Dinàmics: Són aquells estiraments en que no es manté una postura. L’objectiu és preparar la musculatura i les articulaciones per a una acció posterior. Per tant, estaríem parlant d’un estirament ideal per fer abans d’entrenar.

  2. Estàtics: Són estiraments que es mantenen normalment entre 15” i 30” i que s’aconsellen fer després de l’esforç ja que relaxen la musculatura.

Evidentment, hi ha altres tipus d’estiraments però no entrarem en detall ja que, acostumen a dur-se a terme davant patologies o durant les sessions de fisioteràpia per a altres beneficis i no tant a nivell esportiu.

En general, si preguntem si cal estirar o si són importants els estiraments, segur que molts de vosaltres esteu pensant que evidentment s’ha d’estirar. En canvi, si revisem la bibliografia, la resposta no està gens clara.

Segons estudis realitzats en esportistes, els estiraments no tenen propietats que els justifiquin com una eina útil. És més, es creu que en esports de resistència com córrer, nedar o el ciclisme poden tenir l’efecte contrari al que busquem. L’argument que ho justifica és que resulta necessari assolir un equilibri òptim entre flexibilitat i rigidesa muscular per maximitzar l’emmagatzematge i el retorn de l’energia elàstica. En canvi, si davant el mateix esport, les condicions físiques  canvien i ens trobem que el rang articular no permet una correcta gambada a altes velocitats, resultaría totalment necessari el fet d’estirar.

La literatura diferencia els estiraments aguts (abans i després de l’entrenament)  dels crònics, (aquells que es realitzen fora de l’entrenament i de manera regular), i diu que els aguts no tenen cap relació amb el rendiment ni amb l’aparició de DOMS després d’un exercici intens, però que els crònics ens poden permetre mantenir el rang articular i així poder realitzar una bona tècnica esportiva i evitar lesions.

Com a conclusió, si és que es pot arribar a alguna, podríem dir que no hi ha cap estudi que demostri que estirar abans o després de l’entrenament sigui beneficiós pel rendiment i per la prevenció de lesions. Cal remarcar que l’estirament té propietats bones i no tant bones, depenent de l’activitat que es practiqui i dels objectius de l’esportista. Així, veiem que en esports de resistència no és gaire útil però si és important en esports altament explosius que requereixen el màxim esforç de les estructures múscul-tendó.

Tot i que el repàs per la literatura no ens deixa gaires ganes d’estirar, jo t’aconsellaria que si estàs acostumat a estirar, no ets un esportista d’elit i estirar és el teu moment de retorn a la calma; segueixis estirant però amb dos premisses:

  1. Abans de l’entrenament fes servir els estiraments dinàmics.

  2. Estira també els dies que no tinguis entrenament.

 

Bibliografia

  • Allison, S., Bailey, D., & Folland, J.(2008). Prolonged static stretching does not influence running economy despite changes in neuromuscular function. Journal of Sports Sciences, 26(14), 1489–1495.
  • Baxter C, Mc Naughton LR, Sparks A, Norton L, Bentley D. Impact of stretching on the performance and injury risk of long-distance runners. Res Sports Med. 2017 Jan-Mar;25(1):78-90. doi: 10.1080/15438627.2016.1258640. Epub 2016 Dec 2. Review.
  • Beedle BB, Leydig SN, Carnucci JM. No difference in pre- and postexercise stretching on flexibility. J Strength Cond Res. 2007 Aug;21(3):780-3.
  • Herbert, R., de Noronha, M., & Kamper, S. (2011). Stretching to prevent or reduce muscle soreness after exercise (Review). The Cochrane Collaboration, 7, 1–50.
  • High, D., Howley, E., & Franks, B.(1989). The effects of static stretching and warm-up on prevention of delayed-onset muscle soreness. Research Quarterly for Exercise and Sport, 60(4), 357–361.
  • Hunter, J., & Marshall, R. (2002). Effects of power and flexibility training on vertical jump technique. Medicine & Science in Sports & Exercise, 34(3), 478–486.
  • Jamtvedt, G., Herbert, R., Flottorp, S., Odgaard-Jensen, J.,Havelsrud, K., Barratt, A. Oxman, A. D.(2010). A pragmatic randomised trial of stretching before and after physical activity to prevent injury and soreness. British Journal of Sports Medicine, 44(14), 1002–1009
  • Pooley S, Spendiff O, Allen M, Moir HJ. Static stretching does not enhance recovery in elite youth soccer players. BMJ Open Sport Exerc Med. 2017 Apr 22;3(1):e000202. doi: 10.1136/bmjsem-2016-000202. eCollection 2017. PubMed PMID: 28761702.
  • Posthumus, M., Schwellnus, M., & Collins, M. (2011). The COL5A1 gene: A novel marker of endurance running performance. Medicine & Science in Sports & Exercise, 43(4), 584–589.
  • Sforzo, G., Ankita, A., & Swensen, T.(2011). Manipulating the extent of delayed onset muscle soreness. Medicine & Science in Sports & Exercise, 43, 369.
  • Snyder, J., Ambegaonkar, J., Winchester, J.B., McBride, J., Andre, M.,Nelson, A. (2011). Efficacy of cold-water immersion in treating delayed onset muscle soreness in male distance runners. Medicine & Science in Sports & Exercise, 43, 766.
  • Wilson, J., Hornbuckle, L., Kim, J., Ugrinowitsch, C., Lee, S., Zourdos, M. Panton, L. (2010). Effects of static stretching on energy cost and running endurance performance. Journal of Strength and Conditioning Research, 24(9), 2274–2279.
  • Wilson, J., & Flanagan, E. (2008). The role of elastic energy in activities with high force and power requirements: A brief review. Journal of Strength and Conditioning Research, 22(5), 1705–1715.
  • Woods, K., Bishop, P., & Jones, E.(2007). Warm-up and stretching in the prevention of muscular injury. Sports Medicine, 37(12), 1089–1099.

 

 

PROPIOCEPCIÓ

Definir que és la propiocepció o el sistema propioceptiu és complex i segons els diferents autors en trobem diversitat d’opinions. Si els agafem a tots i fem una combinació de totes elles, podríem dir que la propiocepció és el procés neuromuscular que permet, mitjançant senyals aferents i eferents, mantenir l’equilibri en activitats estàtiques i dinàmiques. Per tant, aquest sistema ens fa conscients dels moviments i de les posicions de les articulacions i ens permet respondre de forma inconscient a qualsevol estímul per tal de mantenir i aconseguir l’equilibri, el to i/o la coordinació muscular.

Tot el procés s’inicia en uns receptors sensorials, que en aquest cas són els receptors mecànics. En trobem diferents tipus: els fusus musculars, els òrgans tendinosos de Golgi i els receptors articulars (Ruffini i Pacini). També podem incloure el sistema vestibular, ja que té un clar paper en l’equilibri i en el posicionament del cap; és el sistema que ens permet l’orientació espacial respecte de l’acció de la gravetat.

Un cop s’ha descodificat l’estímul mecànic en els receptors propioceptius i aquest ha viatjat en forma d’impuls elèctric per les diferents vies aferents, s’ha d’integrar en els nuclis i regions del sistema nerviós central per acabar donant una resposta eferent que pot ser voluntària o involuntària, segons les vies que segueixin les neurones (les vies piramidals  o les vies extrapiramidals).

Resumint de forma molt simple i directa podríem dir que el sistema propioceptiu té el paper de mantenir l’equilibri i fer-nos conscients de les posicions articulars. Si aquesta situació d’equilibri es veu alterada, s’activen els receptors mecànics per enviar la informació al sistema nerviós i que aquest respongui per poder seguir mantenint l’equilibri i la bona alineació articular.

Ara bé, per què es tant important treballar la propiocepció? Doncs precisament per ser capaços de mantenir la bona alineació articular en estàtica i en dinàmica i no lesionar-nos. Però si aquest sistema no respon suficientment ràpid o un factor extern ens lesiona em de saber que, l’alteració de la integració de qualsevol element de l’articulació disminueix o impossibilita la capacitat de percebre el moviment i els canvis de rang articular d’aquesta articulació lesionada ja que, quan es produeix una lesió hi ha una interrupció de les funcions dels receptors mecànics. Això provocarà una disminució del control neuromuscular de l’articulació i alhora una manca d’estabilitat que influeix negativament en la funció de l’articulació malmesa i el funcionament de tota la seva cadena de treball.

És per això que sempre que hi ha una lesió s’ha de treballar la propiocepció, però no oblidem el paper que té com a prevenció de lesións. Per tant, sempre que pugueu, és molt recomanable introduir exercicis de propiocepció en la vostra rutina esportiva.

Bibliografia

  • Röijezon U, Clark NC, Treleaven J. Proprioception in musculoskeletal rehabilitation. Part 1: Basic science and principles of assessment and clinical interventions. Man Ther. 2015 Jun;20(3):368-77. doi: 10.1016/j.math.2015.01.008. Epub 2015 Jan 29. Review. PubMed PMID: 25703454.
  • Laskowski ER, Newcomer-Aney K, Smith J. Refining rehabilitation with proprioception training: expediting return to play. Phys Sportsmed. 1997 Oct;25(10):89-104. doi: 10.3810/psm.1997.10.1476. PubMed PMID: 20086861.
  • Lephart (1997). Restablecimineto de la propiocepción, la cinestesia, el sentido de la posición de las articulaciones y el control neuromuscular en la rehabilitación. En Prentice, W. (1997). Técnicas de rehabilitación en medicina deportiva: (p. 138-145). Barcelona: Paidotribo.
  • Hagert E, Lluch A, Rein S. The role of proprioception and neuromuscular stability in carpal instabilities. J Hand Surg Eur Vol. 2016 Jan;41(1):94-101. doi: 10.1177/1753193415590390. Epub 2015 Jun 26. Review. PubMed PMID: 26115684.
  • Laskowski ER, Newcomer-Aney K, Smith J. Proprioception. Phys Med Rehabil Clin N Am. 2000 May;11(2):323-40, vi. Review. PubMed PMID: 10810764.
  • Sousa ASP, Leite J, Costa B, Santos R. Bilateral Proprioceptive Evaluation in Individuals With Unilateral Chronic Ankle Instability. J Athl Train. 2017 Apr;52(4):360-367. doi: 10.4085/1062-6050-52.2.08. Epub 2017 Mar 20. PubMed PMID: 28318316; PubMed Central PMCID: PMC5402534.
  • Winter T, Beck H, Walther A, Zwipp H, Rein S. Influence of a proprioceptive training on functional ankle stability in young speed skaters – a prospective randomised study. J Sports Sci. 2015;33(8):831-40. doi: 10.1080/02640414.2014.964751. Epub 2014 Nov 25. PubMed PMID: 25421343.
  • Valovich McLeod TC. The effectiveness of balance training programs on reducing the incidence of ankle sprains in adolescent athletes. J Sport Rehabil. 2008 Aug;17(3):316-23. Review. PubMed PMID: 18708683.
  • Grob KR, Kuster MS, Higgins SA, Lloyd DG, Yata H. Lack of correlation between different measurements of proprioception in the knee. J Bone Joint Surg Br. 2002 May;84(4):614-8. PubMed PMID: 12043789.

CORE STABILITY

Avui en dia, tenim la sort de veure com diferents pràctiques de vida saludable s’han fet populars i com l’esport ha agafat un paper importantíssim dins aquestes, és per això que fàcilment heu pogut sentit a parlar sobre el CORE o el nucli, però sabem realment que és i per què és tant important treballar aquest nucli?

Per poder endinsar-nos en el concepte CORE necessitem tenir clar que hi ha dos grups que formen el nucli: els elements estàtics i els dinàmics. Fem una breu pinzellada?

Els estàtics són les vèrtebres i totes les seves parts, juntament amb els discs i els lligaments intervertebrals. Aquests últims tenen un gran paper com a  receptors d’aferències propioceptives de la regió lumbar.

Els dinàmics són els músculs del CORE (paravertebrals, el longuíssim i el iliocostal, intertransvers, multífids, gluti major, quadrat lumbar,  diafragma, sòl pelvià, psoes, tot el conjunt d’abdominals, sobretot el transvers) i la fàscia toracolumbar. Aquesta fàscia és molt important pel paper que fa en relacionar les extremitats superiors a través del dorsal ample i les inferiors mitjançant el gluti major.

Tota la musculatura citada anteriorment té una influencia sobre la fàscia toracolumbar, i és per això que conjuntament tenen un paper important en la rotació, la transferència de cargues i l’estabilitat. Però són el transvers abdominal, fibres profundes, i el multífid els més estudiats, ja que davant un estímul visual  són els dos que s’activen primer i ho fan independentment de la direcció del moviment. Aquesta activació té la funció de poder controlar el moviment intervertebral.

Ara que ja sabem els músculs que formen part del nucli, ens cal saber de l’existència de les cadenes musculars, que descrites molt breument es podrien entendre com circuits, pels quals, el cos queda connectat i la força generada en un punt pot ser transmesa a un altre.

Aquest concepte ens fa veure que el cos actua com a una única unitat, no es pot separar en diferents segments, el cos requereix una coordinació sinèrgica local i global de les diferents cadenes musculars. Si en el moment de fer un una activació d’un múscul o part d’aquest, la contracció és insuficient o feble, obliga a un altre múscul de la cadena cinètica a respondre i actuar per cobrir la manca que hi ha tant de moviment com d’estabilitat. Si aquest patró no es soluciona, perdurarà en el temps i crearà una compensació que a la llarga pot generar dolor crònic i segurament un baix rendiment esportiu.

Entenent com funcionen les cadenes musculars i sabent que totes les cadenes tant de tronc, com de les extremitats tenen en comú que hi ha musculatura del anomenat  nucli del cos, i que aquesta actua i s’activa per permetre el moviment, trobem la gran importància que té el concepte del CORE i el que representa tenir aquest nucli fort i estable, ja que per ell passen tots els moviments del cos. 

Per tant és necessària la contracció i sobretot l’estabilització del CORE prèvia a la contracció dels músculs agonistes davant el moviment d’una extremitat, tant superior com inferior,  per tal de crear una estabilitat proximal i així aconseguir el moviment del segment  distal i assegurar que aquest sigui precís i adequat. Però si aquesta contracció del nucli no és correcta, i per tant es crea una inadequada activació muscular, generarà unes tensions internes i comprometrà la postura i sobretot el moviment que en resultarà. Aquest procés portarà a una descompensació muscular i a una conseqüent compensació muscular patològica o alterada.

A quina conclusió podem arribar amb tota aquesta explicació? Doncs com a conclusió podem dir que treballar el CORE per tal de tenir una bona estabilitat és molt important per tots, ja que intervé en cada un dels moviments del nostre cos, cosa que fa que es recomani treballar a tota persona, per tal de que la resultant del moviment sigui correcta i així minimitzar el risc de lesió. Però pren molta importància en aquelles persones esportistes, i sobretot aquells esportistes que necessiten d’una tècnica més pura i que el seu èxit depèn de pocs segons o mil·límetres, ja que com em vist un bon to i un bon control del CORE permet una execució més precisa i exacta del moviment que es vol realitzar. 

Bibliografia

  • Hibbs AE, Thompson KG, French D, Wrigley A, Spears I. Optimizing performance by improving core stability and core strength. Sports Med. 2008;38(12):995-1008.
  • Kibler WB, Press J, Sciascia A. The role of core stability in athletic function. Sports Med. 2006;36(3):189-98
  • Akuthota V, Nadler SF. Core strengthening. Arch Phys Med Rehabil. 2004 Mar;85(3 Suppl 1):S86-92.
  • Borghuis J, Hof AL, Lemmink KA. The importance of sensory-motor control in providing core stability: implications for measurement and training. Sports Med. 2008;38(11):893-916.
  • Bliss LS, Teeple P. Core stability: the centerpiece of any training program. Curr Sports Med Rep. 2005 Jun;4(3):179-83.
  • Wilkerson GB, Giles JL, Seibel DK. Prediction of core and lower extremity strains and sprains in collegiate football players: a preliminary study. J Athl Train. 2012;47(3):264-72. doi: 0.4085/1062-6050-47.3.17
  • Frank C, Kobesova A, Kolar P. Dynamic neuromuscular stabilization & sports rehabilitation. Int J Sports Phys Ther. 2013 Feb;8(1):62-73
  • Barr KP, Griggs M, Cadby T. Lumbar stabilization: core concepts and current literature, Part 1. Am J Phys Med Rehabil. 2005 Jun;84(6):473-80.
  • Nadler SF, Malanga GA, DePrince M, Stitik TP, Feinberg JH. The relationship between lower extremity injury, low back pain, and hip muscle strength in male and female collegiate athletes. Clin J Sport Med. 2000 Apr;10(2):89-97
  • Scibek JS, Guskiewicz KM, Prentice WE, Mays S, Davis JM. The effect of core stabilization training on functional performance in swimming. Master’s Thesis University of North Carolina, Chapel Hill, 2001.